Sheila era una Princesa rebel, filla d’un rei del Llunyà Orient que era molt estricte quant a normes. Tot el contrari que son pare, a Sheila no li agradaven gens les normes i, per més que el Rei imposés la seva voluntat, la seva filla no en feia cas i sempre anava a la seva. Fins que un dia, enfadat, el Rei va decidir castigar-la. Durant una setmana havia de pujar i baixar els 100 graons de la torre del castell si volia menjar, puix a dalt sols hi havia un colomer.
La pobra Sheila era castigada pel capritxós del seu pare; això era el que pensava la Princesa rebel.
El primer dia s’avorrí. El segon dia començà a cavil·lar què fer per no avorrir-se. El tercer dia, d’amagat, va pujar llapis i quaderns de dibuix per aprofitar la bella vista panoràmica fent diferents esbossos per enllestir, potser, una obra mestra pintant a l’oli la seva ciutat.
La Princesa rebel admirava tant les arts que li agradaven totes.
Els coloms foren els privilegiats el quart dia, dibuixats uns al vol i picotejant d’altres.
El quint dia va escriure un poema, malgrat ningú la sentia ni veia, el qual començà recitant i acabà cantant.
El sext dia, tocava la dansa però sense música es fa tan difícil ballar que, per no perdre temps, es conformà amb una coreografia.
El sèptim dia, ennigulat i fredolec com el seu cor, li va dir al Rei el què volia: estudiar música, art dramàtic i també arts plàstiques.
El rostre del Rei era un mapa acolorit, i no aconseguí articular paraula fins que digué enfadat: “Desprès de vuit dies castigada, sentint-me un mal pare, tot per dir-me que vols esser artista!”
Temorenca, la Reina intentava calmar el Rei sabent el que volia Sheila era el que ella hagués après, sent abans impossible dur-ho a terme sense el Reial consentiment dels altíssims magnats.
Un halo de tristor envoltava el castell cobrint el vel emocional.
El xiuxiueig no aturava per més que el Rei va ordenar al servei que deixessin de murmurar; no li feien cas, perquè estaven de part de la petita Princesa, perquè ballava i cantava com un àngel i tots tenien dibuixos d’ella, i no senzills, perquè els dibuixava sempre entre constants moviments, donant una nova i alta dimensió artística.
Amb al murmuri que arrossegava a l’esquena el Rei digué “Prou!”, ordenant que li contessin el que sabien de la seva filla i ell no.
“Majestat! Quan la vostra filla balla qual màgic encís encanta!”
“Majestat! Tan dolç canta la bella Princesa que mals espanta!”
“Majestat! Els dibuixos fets per la petita Princesa són la més bella obra d’art traçada i d’altre no he vist millor!”
“Vaja! Tenc una filla que tot el que fa, segons pareix, ho fa bé! Menys creure’m!”. El Rei acabà la frase amb tal ric-rac que les vidrieres i els cristalls del llum que penjava del sòtil xisclaren.
“Només em mancava aquesta; un Rei no pot claudicar i s’ha de fer respectar. Però com?”
De totes les respostes que li venien a la memòria cap era congruent amb el seu estat anímic, per tant, hauria d’investigar sobre la seva filla si volia esser equitatiu.
No un pare capriciós ni obligat a fer tot quan volia la seva filla.
El desconcert en el castell era notori, tant per dins com per fora, des d’on s’intuïa totalment inequívoc un vacil·lar malairós.
El servei del castell en vel·leïtós silenci hi traginava cap baix d’aquí cap allà agombolant qualsevol dificultat immediata.
Tot i que semblava descoordinat, cada passa infortunada d’algun membre de la reialesa era corregida amb prestesa, fent invisible tota manca de concordança dels senyors de la il·lustre fortalesa, on s’enclaustraven sota normes arcaiques i extravagants les famílies Reials i la noblesa aristòcrata des de segles enrere.
En un moment de calma en què Princesa rebel estava asseguda a un pedrís del jardí, entornant ulls admirant una bella i genuïna posta de sol, al seu costat s’hi va asseure el Rei, i li va dir: “Sé en què penses filla meva. Sé que ara no ets feliç i quan la tristesa amarga la vida… I no et parl com un Rei; som un pare que vol veure riure de nou a la seva filla. Discretament podràs rebré la formació escollida. Però no oblidis mai el nostre deure de fer les coses ben fetes”.
Sheila s’abraçà al seu pare per donar-li les gràcies i per fer-li retornar les ganes de viure i recobrar la felicitat, la qual duia un temps extraviada entre les parets del castell. Esser feliç no és un estat vital permanent. La vida és com un pèndul oscil·lant que va i ve i no sempre fluid i compassat, però intentar que no perdi l’harmonia és primordial. Sheila ho sabia bé i va decidir renunciar a tota rebel·lió per tal de no equiparar-la a la nova vida.
A la fi els habitants d’aquell turó respiraren tranquils. Encara que no tenien massa confiança en una convivència duradora i el seny que tan bell lluïen, dia a dia, s’havia de demostrar tant pel Rei com per la Princesa, per no fer fútil l’allunyar tristesa.
Sempre a l’aguait, no fos cosa que de sorpresa es capgirés i s’anés embullant per retornar al mateix punt de partida sense dissoldre el desassossec que anul·lava tot vestigi de felicitat.
Passat el temps, la Princesa acabà els estudis amb excel·lència. Tant el Rei com els seus súbdits gaudiren de les excel·lències de la Princesa convertida en una bella dama, al ser essencial la seva presència en cada acte cultural i des d’on era aclamada per tothom. Fins que un dia el Rei rebé un missatge d’un rei amic dient-li que el seu fill Ramir volia conèixer la Princesa Sheila, quan s’assabentà del virtuós magnetisme que posseïa per les arts.
Ramir era un príncep simpàtic i ben plantat, esportista i amant de les arts. Fill del Rei amic del pare de Sheila qui, veient el seu fill amb poques ganes de formar una família, tan notòries, es va decidir enviar un retratista per fer mostrar-li una imatge de les princeses casadores, a veure si reaccionava amb alguna d’elles.
Ni una de les sol·licitades s’oposà, especialment quan admiraven primer els retrats del propi príncep, que havien estat fets a consciència i eren magnífics. Excepte Sheila. Avesada al tracte amb actors atractius, sols li va donar una ullada als retrats i poc més.
Molt al contrari succeí a Ramir, que quan més mirava la imatge de Sheila més li agradava. Sol·licitant el permís per emmarcar a tan bella dama i poder admirar-la a la seva cambra; inquietant era tal complaença. El Rei no ho tenia clar i no va obrir boca, perquè esperava que Ramir li fes qualque comentari com a introducció a la conversa pendent que tenia amb el seu fill sobre els retrats de les belles princeses, i ,com semblava, Sheila havia fet diana en el seu cor.
El pare de Ramir recordava el que li havia dit el pare de Sheila: “La meva filla és especial en quant a la seva persona, esplèndida amb el tracte del qui considera amic i enemiga de la parentela”.
Quin missatge amagaven les paraules del seu amic respecte a la seva filla? Quan va veure a Ramir tan il·lusionat amb el retrat optà per no dir-li res del que sabia, mal fos un risc l’anar sense favoritismes seria en si sorprenent i, com aventura, interessant!
El príncep Ramir es va presentar com un actor i volia triomfar, cosa impossible en el seu país. Per això es decidí a provar sort a un altre país del qual era entusiasta pel gran nivell cultural.
La rebuda de Ramir fou insuperable… per part de les dones. Però en subtil recel respecte els homes, que el veien massa perfecte quant a les habilitats necessàries per integrar-se al grup, i d’on en sorgí catalogat com intrèpid i atractiu per ser primer actor.
I va arribar el dia de la presentació de la companyia, ja repartit el gruixut aplec de fulls del paper que s’havien d’aprendre els actors. El director es va donar a conèixer, instant als altres a fer el mateix i, finalment, fou Ramir qui els digué: “Em dic Zoel. No som nadiu d’aquest preciós poble, però tampoc no em consider estranger, puix ma mare m’ha ensenyat la seva llengua, que és la vostra, i la parl perfectament”
“Ara podré fer el meu somni realitat i gràcies al virtuós Zoel”. Era el director que va concretar amb paraules, el que era el poder realitzar el gran somni de la seva vida, de fer una obra de teatre d’acció, musical i divertida. Destinada al jovent que catalogava al teatre d’avorrit, tal de fer amants de la cultura.
Sheila, atenta a tot quan es deia, seria l’actriu principal i, per tant, Zoel seria la seva nova parella, dins l’espectacle. Vuit dies descansant i tot semblava capgirat. Però li agradava moltíssim tal canvi.
Eren a la primera prova d’una escena d’acció, cara a cara. Els protagonistes no havien de mostrar-se complaents en cap cas per una enemistat existent, anys enrere, entre els dos pares.
“De veritat, digueu-me, què passa? Pareixeu uns nuvis a punt de donar el sí. Això només pel final!” Deia el director, enfadat, a la quinta repetició de l’escena, i sobre tot quan s’entrecreuaven mirades.
“Demà descans i pel pròxim dia vull rostres infeliços, amargats”. Va bastar poc per dir-los “com el meu”, però callà pensant que podria ser un magnífic final amb Sheila i Zoel fent tan bona parella, i que tenia l’èxit assegurat. Empastaven la veu meravellant a qui escoltés el bell so. El director sabia les qualitats que posseïa Sheila sobre l’escenari i del que era capaç, però encara ignorava la gran capacitat de Zoel, qui era portador del màgic imantí que atreia a la gent.
Rere de les bambolines i sols al principi de funció, males cares.
El Rei pare de Sheila i el Rei pare de Ramir, amb seients a l’última fila, entraren al teatre amb els llums apagats i tal qual sortirien.
Assaboriren l’obra il·lusionats sense poder aplaudir als seus fills havent de sortir del recinte sigil·losament per no ser descoberts.
La satisfacció era tan grandiosa que no hi cabien en si. Van brindar pel futur dels fills oblidant-se que el que passava a l’obra era pura i total ficció, on els seus fills sols interpretaven un paper.
Bon vespre!” Saludaren Sheila i Ramir amb una reverència teatral i exagerada als Reis. ”Senyor! Teniu la filla més maca que els meus ulls sortosament han pogut bell contemplar”
“Vaja! Veig que la poesia l’uses com una arma emocional” Ho digué el pare de Sheila al que hi afegí el pare de Ramir: “Fill meu! Jo que et conec em crec que cosa duis tramada i que esper ens faceu mereixedors de la vostra confiança”
“Durant els mesos que hem assajat l’obra, sempre junts, ha sorgit una relació d’amistat i fins aquí, res més a dir”. Els dos Reis es van mirar desprès de l’afirmació de Ramir per fer com si res del que s’hagués parlat no fos de vital importància, recordant aventures viscudes temps enrere.
Aprofitant la bona harmonia entre els Reis i amb permís Sheila mostraria la col·lecció de dibuixos al seu bell Zoel.
Se’l varen creure quan Ramir digué que sols eren amics, i la idea va sortir de Sheila, al actuar junts tendrien temps de fer i desfer i d’anar i venir com si no-res i sense cap intrús.
El que no li havia dit el pare de Sheila al seu amic, era que la seva filla tenia memòria fotogràfica, i sols un cop d’ull li bastava per recordar el que havia vist i per tant Ramir no va aconseguir el que volia, enamorar a la Princesa Sheila.
La bella Princesa no s’enamorà del Príncep Ramir, però sí de Zoel, l’actor de l’obra que interpretaven junts. Des del primer dia sabia qui era, malgrat que ell intentava esquivar tot intent de fer-lo confessar qui era en realitat. Sheila sabia que tenia un retrat seu, per més que s’ocultés rere un nom anònim, el traïa la mirada amorosa que ella rebia com un dolç bàlsam.
“Llevat dels primers plans, la resta una odissea formidable” Eren les paraules del director tot jutjant la interpretació tan d’actors com de figurants, vestuari, perruqueria i altres que intervenien en cada escena sabent des d’on podien millorar.
Sheila li havia contat, amb la condició que no ho fes públic, qui era Zoel. El director sabia com les gastava el Rei amb la seva filla, però el divertia l’esforç de Zoel, ocultant en les escenes amoroses i pujades de to, el seu amor per Sheila.
Quan Sheila li va dir que s’havia enamorat de Zoel, no del príncep Ramir, el Rei no aconseguí entendre a la seva filla. S’alliberaren fronteres, modernitzaren la Reialesa desfent models opriments al fer del castell un Monument Històric i no en una estança familiar entre penombres depriments.
La Princesa rebel aconseguí tot quan es va proposar i més.
Que tot amor immers en mars de fantasia… exultés màgic!
