No, no era una princesa, però sí la reina de ca seva.
Avui complia set anys, era el seu dia, i se sentia feliç!
N’ Elisabet s’esmerà i es vestí de gala. Sempre atenta
al que el seu mirall li tornés, la imatge amiga, on es veia
al fons de si mateixa, perquè ella, coqueta i presumida,
apuntava maneres i no de bades tenia a qui assemblar.
Per darrer cop es plantà davant el mirall i assetjà un bell
somrís. Intentant no pensar amb els seus dos germans
bessons, en Dennis i n’Adam. Eren, al manco per ella,
el terror personificat. I, encara que els estimava molt, estava
més que cansada de les bromes i brometes que li dedicaven
sempre, encara que carinyosament.
-Quina la me faran avui?
Sens dubte llesta ho era; podia competir, però, sola contra
dos sàdics, impossible de guanyar cap batalla dignament.
Va fer una entrada digna d’una princesa, tan somrient, més
encantadora impossible puix no era convenient notessin que
anit passada li havia caigut una dent i li amarguessin la festa.
Asseguts al voltant de la taula del menjador, els quatre avis,
pares i padrins de font, la tieta amb el seu cosí, en Joan, que
junt amb en Dennis i n’Adam la feien tremolar bé i no de fred!
La reberen amb un fort aplaudiment, i acomodada davant de
la tarta amb les set espelmes ja enceses, li cridaren tots a una:
“Pensa un desig?”.
Aclucà els ulls i amb tota finor i força apagà les set espelmes
d’un cop mentre li cantaven, a cor, l’aniversari feliç, cançó
coneguda de gom a gom destinada a tal eventualitat en el món.
“Com m’he deixat embaucar” -encara plorinyava- “I s’han divertit
bé a costa meva: Acosta’t més a prop, què hi ha aquí? -Paf, i es nas
m’ha quedat empastissat de xocolata i nata; i ses fotos no menten,
quan he obert sa boca s’ha vist ben clar que m’havia caigut una dent”.
Ella ja sabia que la cosa acabaria malament si se sabés això de la
dent i així ha estat, tots se n’han rigut.
“Però, així i tot, em faig saber a mi mateixa” -sempre parlant amb
el seu mirall- “sa sort que tenc de tenir una família que m’estima.
Crec que ja és hora d’aprendre a acceptar cada broma de bon tarannà,
i fer com si res no hagués passat”.
En Dennis i n’Adam no es lliuraren de la reprimenda dels pares,
molt enfadats, sentint plorar desconsoladament a la seva filla.
I fins i tot els avis defensors de causes perdudes els varen donar
una llarga estirada d’orelles i fent-los saber que tenien una
germana molt maca que no es mereixia tenir uns germans com ells,
a més d’incorregibles, dos polissons!
Mentre intentava dormir, el toc, toc de la porta la va deixondir:
“Mos perdones? Quan mos sentim feliços pensa’m que també
tu ho ets!”
N’Elisabet contestà dubtant i marcant cada síl·laba:
“Bo-na nit! Es-tau per-do-nats!”
I s’adormi recordant el desig que havia demanat. Però d’altre
pensament li rondava pel cap: Qui es diverteix? Sols els qui fan
les bromes? Perquè qui la rep la pateix.
“No li veig per cap lloc la gràcia; ara que no som petita m’hauré
d’espavilar i pensar en la revenja dels grans moments de felicitat
que em donen els meus dos estimadíssims germans!