ENDEVINALLES

1

Els cavalls en duen quatre
ni una sola sa tortuga.
Serà que no en té cap falta
perquè sa sort no ha perduda
i bé camina… descalça!

2

Fica es cap com una estruç
tant senyor com si és senyora
dient: prou, no en parlem pus!
quan no vol deixar penyora.
I a mi que em sembla indiot
segur que ningú no l’enyora
si es troba en un talaiot
és on… no dona vergonya.

3

Som fugaç com una estrella
i la pena em posa trist
omplint la font de la vida
plorant em vesteix de gris
acabant… esblanqueït!

4

De bon matí em fan cantar
perquè som treballador
Que a un cosí meu van plomar
per esser un peresós!
Torna assajant la veu clara
i sona molt més millor.
Qui adormit em diu “basta”
serà ric… o dormidor

L’ECLIPSI DE SOL

Sota la mirada protectora de ma mare, la meua germana joguinejava amb la vora esfilagarsada del mocador. Jo em sentia fora de lloc, com tauró lliscant, entre fulles d’algues onejant. A la plaça, al·lots asseguts, amb les cames entorcillades, feien un trencaclosques, on d’altres donaven saltirons, rebotant, al ciment de l’ampla vorera.

El camí amb llambordes, flanquejat per un marge de pedra en sec, era ple d’herbes i de sargantanes, corrent, per amagar-se en els clivells del mur. On la llarga rastellera de rituals que conformen la vida, sempre serà seguida tal qual, per tot arreu del món.

Poc desprès, rost amunt, a la fi arribàrem al cim, on el sol de groc-llampant, bell lluí en un no-res. Ma mare, professora de literatura, proposà tal peripècia, i a la cimera ens va ordenar posar-nos les ulleres especials, per no danyar-nos els ulls amb l’eclipsi.

L’aire abrusador. On el cel blau sota el seu vòrtex, de cop i volta, en halo de misteri la foscor s’engoli la llum. Quan vérem que el sol tenia una mossegada al cantó nord callarem. Assaborint l’encís, hipnotitzats, brandarem mans a l’ombra, esmunyedissa i prosaica, al sorgir del cor una llambrejada d’orgull, al bell mig de la boira estel·lar.

No voler dir la veritat, sense embuts, és l’excusa ideal per callar els canals de rèplica quan viure segons el que volem no és real, i el que ens guia és allò del que tenim por.

Al capdavall no ens em desfet de les àncores que ens llastren i amb el temps fondejades, sols hi quedarà el rovell. Quants pensaments propulsats, acabaran surant sense destí?

Dies després, de volta a casa, en un rectangle de llum acolorida al jardí veig a ma mare somrient, mig ensonyada i estirada a una gandula. I a qui no vaig agrair l’aventura de pujar a la muntanya per contemplar l’eclipsi, més que agraïa al sol que brillés per a mi.

“A ma mare a qui no vaig agrair més que agraïa al sol que brillés per a mi” I la culpable, en tot cas, al suggerir-me relatar l’odissea de l’eclipsi de sol.

METAMORFOSIS

La perfección no existe en ninguna faceta humana, ya que las personas somos animales racionales, lo cual no es producto de una gran sabiduría.

La inteligencia, en el hombre, ya que la inteligencia en la mujer durante siglos fue ignorada con más o menos desprecio en todas las culturas, va siendo visible y con convicción sólo en el varón. Aunque en el siglo XX y en Occidente las cosas parece que están tomando otro cariz dando a la mujer las mismas oportunidades y, progresivamente, va abriendo ella sola el camino a paso de gigante, aunque las cosas no son tan fáciles como aparentan ser; sigue el machismo aflorando tan cruel como despiadado.

Parte del feminismo, del cual algunas mujeres se sirvieron del estilo varonil, como fumar, beber, etc., también carece de ética, ya que ha dañado a la mujer poseedora de innatos valores lúcidos, nada utópicos, y no “metamorfosis” de rol femenino a masculino; peor imposible. Solamente cuando el hombre sea capaz de compartir, sin que emerja de su interior la superioridad hacia su semejante femenino, encontrará el ímpetu idóneo como persona, donde quizá se ofrezca a sí mismo la oportunidad de aproximarse a la perfección.

Quizás sea la envidia que hace machista a cierta clase de mujer, que quiere para ella sola la supremacía, y no compartir igualdad con personas del mismo sexo, igual que el varón se siente muy superior, viendo como fémina enemiga rival a otra mujer y a la que intentará anular con arte vestigios de inteligencia.

*********************