Sota la mirada protectora de ma mare, la meua germana joguinejava amb la vora esfilagarsada del mocador. Jo em sentia fora de lloc, com tauró lliscant, entre fulles d’algues onejant. A la plaça, al·lots asseguts, amb les cames entorcillades, feien un trencaclosques, on d’altres donaven saltirons, rebotant, al ciment de l’ampla vorera.
El camí amb llambordes, flanquejat per un marge de pedra en sec, era ple d’herbes i de sargantanes, corrent, per amagar-se en els clivells del mur. On la llarga rastellera de rituals que conformen la vida, sempre serà seguida tal qual, per tot arreu del món.
Poc desprès, rost amunt, a la fi arribàrem al cim, on el sol de groc-llampant, bell lluí en un no-res. Ma mare, professora de literatura, proposà tal peripècia, i a la cimera ens va ordenar posar-nos les ulleres especials, per no danyar-nos els ulls amb l’eclipsi.
L’aire abrusador. On el cel blau sota el seu vòrtex, de cop i volta, en halo de misteri la foscor s’engoli la llum. Quan vérem que el sol tenia una mossegada al cantó nord callarem. Assaborint l’encís, hipnotitzats, brandarem mans a l’ombra, esmunyedissa i prosaica, al sorgir del cor una llambrejada d’orgull, al bell mig de la boira estel·lar.
No voler dir la veritat, sense embuts, és l’excusa ideal per callar els canals de rèplica quan viure segons el que volem no és real, i el que ens guia és allò del que tenim por.
Al capdavall no ens em desfet de les àncores que ens llastren i amb el temps fondejades, sols hi quedarà el rovell. Quants pensaments propulsats, acabaran surant sense destí?
Dies després, de volta a casa, en un rectangle de llum acolorida al jardí veig a ma mare somrient, mig ensonyada i estirada a una gandula. I a qui no vaig agrair l’aventura de pujar a la muntanya per contemplar l’eclipsi, més que agraïa al sol que brillés per a mi.
“A ma mare a qui no vaig agrair més que agraïa al sol que brillés per a mi” I la culpable, en tot cas, al suggerir-me relatar l’odissea de l’eclipsi de sol.
