Categoria: Poemes

*Mal andaba un pobre niño*… descalzo como su alma
por aquel sendero frío … que a la muerte le guiaba.

Nació con los pies desnudos … ningún zapato calzaba
nadie tenía en el mundo … nadie que por el velara.

Nunca supo de su padre … hombre de condición alta
y no lo quiso su madre … mujer y como él descalza.

Ni amor ni odio sintió … corazón de sangre amarga
a una paloma sonrió … y el cielo ya fue su casa.

Tendido el cuerpo menudo … sobre una alfombra de plata
sus ojos de tinte oscuro … una lágrima secaban.

Sin oración te marchaste … feliz en triste mañana
*y parecías un ángel*… mi pobre niño del alba.

***************
Poema dedicat al poeta Federico García Lorca
(*) Les dues estrofes es canten a manera andalusa

Mon món és blau
de porta oberta.

No té la clau
no tanca el vespre.

Mon món és blau
i roda alegre.

Tu tens la clau!

Tu tens la clau
que ho sigui sempre!

El vent mostrava les urpes de ferotge bestiola.
El mar pipellejava salvatge i aquell bell paisatge
quasi sempre solejat ara relliscava fort les dents com
si volgués endur-se’n d’una mossegada en sec tota força
i equilibri, arrossegant tot quan trobava al seu impàvid pas.
Els vaixells s’engronsaven tant que es feia témer un naufragi,
i les palmeres semblaven fantasmes d’opereta a tombs sotra-
guejades per les turbulències impetuoses del nefast mal temps.

De cop i volta d’un nigul clivellat guità un bri de sol, que a
poc a poc, com si fos un heroic general demanant armistici
pactà deixant entrar la calma, mica en mica, i tot va esser pau
i harmonia. Sols unes gotes de pluja van caure, d’un núvol que
rebec resistí potser no convençut del tot, però no va anar a més.
Quan al firmament imperà el sol, el mar i el vent varen esser una
bassa d’oli al claudicar sols per fer gaudir a la gent amb prestesa                           i serena satisfacció, del tant enyoradíssim com benvolgut bon temps.

Tronc indefectible

                                                                               llavor immortal

perenne natura

                                                                               temps universal.

Arbre imprescriptible

                                                                                  branca permanent

llur eternitat

                                                                                   sublim sempitern.

Fullatge imperible

                                                                               nissaga eternal

perpètua exulta

                                                                             espaiós cabal.

Arbust perdurable

Òptim evitern

Viva infinitat

Esperit etern

Digues el que tens… petit rodonet?
Quins s’obren i tanquen… com bells farolets?

Quina xerra i menja… calaixet de dents?
I els que quan són llargs… descambuixa el vent?

Quins dos calçats corren… i aguanten ben drets?
Quines duen feineres… guantets quan fa fred?

Quan la cançó vola… tu per on la sents?
Què és el que et batega i… per estimar tens?

Quan jo gir la vista enrere i em veig en el vell mirall
amb tot fet i res no em queda tendré la maleta feta
tot a punt per embarcar.

Mes de sempre s’ha sabut i por tot arreu del món
sols dur en el darrer viatge bones obres d’equipatge
i el bitllet de no retorn.

I aniré amb els que ahir eren / van ésser… i encara són.
I ens divertirem cantant / Cantant! Cantant les nostres cançons.

Poc costa escriure un poema quan el dicta el cor cantant.
És l’atzar amb sort que expressa poesia a la manera
d’emocions per recordar.

Encesa dins mi la llum brillant amb tot esplendor
poeta en el darrer viatge emprendré amb tot coratge
exultant de bell fulgor.

I aniré amb els que ahir eren / van ésser… i encara són.
I ens divertirem cantant / Cantant! Cantant les nostres cançons.