POESIA 1

1) Poesia és sentiment … i també intel·ligència

si és feta amorosament … i no li manca ingredient

per què… no és una ciència?

************

2) Passa a passa, passa … temps sense retorn

amb misteri ocult … mut i silenciós!

Ombres fastigoses … de llums enlairades

penetren dins l’ànima … mitges esborrades

Ventura o quimera … dorms desconeguda

en quieta clariana … i a passes… poruga!

************

3) Tu ets la vida que neix … la tendresa que corre

la innocència que creix … reflectida pel sol

quan desperta… l’aurora…

Ets monyeca que canta … filant aspes al vent

dolça veu encantada … missatgera en el món

d’amorós… sentiment!

************

4 )  Siau qui sou… raig de llum viva! … Siau la pau… dolça divina!

Siau d’amor… bella alegria! … Siau audaç… mà estesa amiga!

Siau qui sou … fugaç poesia!

Siau per mi … llum estimada!

Siau qui sou … de bon matí … estel de l’auba!

************

POESIA 0 (Cançó)

1) Tenc ànima de poetessa … perquè glaçat tenc el cor
admir del món la bellesa i … temorenca… en som de por

Dic adéu a la tristesa i … no m’agrada la tristor
sempre amiga de tendresa … de la pau i germanor!

2) Desnua la inspiració … en despullada ment
no hi té sentit la raó … si no és, vestint sentiments!

3) Caminant voltant cantó … el vent la cara em besà
m’omplí tan dolça emoció … que melindrós em cantà

-No ploreu ma dolça no! … Plors de llàgrimes salades
que a les dones grans com vos … jo a carícies endolceix
suau… la cara a besades!

4) El silenci romp silencis … on l’ànima en quietud implora
tot aplec que es recull a l’hora … i en silenci… romp silencis…
Mostra n’és en desperta raó …. quan ens dormita llur passió
i en silenci… el silenci romp silencis…

El silenci romp silencis … com esbart ens trenca el cor
sent malenconiós en tardor … i en silenci… romp silencis…
Boirant festes com fumerol … a tot omnipotent amor
i en silenci… el silenci romp silencis…

 

A L’AMOR (Cançó)

No diguin que l’amor … és somni fantasia
l’amor és la raó … tendror… la llum que guia

És aire en un sospir … la cosa més senzilla
broto de gessamí … càlida… harmonia

No diguin que l’amor … no és dolça poesia
l’amor és il·lusió … passió… que encén la vida!

És flaire pels sentits … endolcida carícia
solfeig de bell encís… màgica… melodia

No diguin que l’amor… volàtil improvisa
l’amor és la claror… albor… que ens il·lumina!

A MALLORCA (Cançó)

L’amor de ma vida … seràs sempre tu!
De nacre divina … fi rosat vellut!

Catifa de flors … llar de serafins!
Plany de flabiols … joiós frenesí!

L’amor de ma vida … seràs sempre tu!
Llàgrima florida … dins un mar de llum!

Clavell aromós … tall de gessamí!
Encantant bells sons … rossinyol amic!

L’amor de ma vida … seràs sempre tu!
Dama genuïna … màgica illa… i així et vull!

*************

BOSSA NOVA (Canción)

Bajo una palmera … yo te vi llorando
tu llanto sequé … con mis propias manos

Tus ojos dos mares … tus labios poesía
despertando sueños … ¡supe que eras mía!

El viento… la lluvia … y el cielo nublado
se quedaron quietos … al verte llorando

Bossa nova bailo … en son de caricia
música eres tú … ¡mágica divina!

Tu cuerpo bonito … con piel de verano
inquieto y coqueto … en felices años

Entraste en mi alma … como agua bendita
siendo luz y fuego … ¡fuiste gota fría!

El viento… la lluvia … y el cielo nublado
se quedaron quietos … al verte llorando

Bossa nova bailo … en son de caricia
música eres tú … ¡mágica divina!

***************

A SÓLLER (Coverbos)

A Sóller jo hi vaig en tren … al Port em duu el tramvia
que per anar al Firó… uf! Oli vaig fer… no hi cabia!

Pagesos, calçons en bufes … i moros emmascarats
fent com jugar-se la vida … Coets a l’ordre del dia
la trifulga ha començat!

Volant espases, capells … tota la platja bullia
simulaven la invasió … d’anys i panys amb alegria!

Lluint dones valentia … també puresa exultant…
Ves-te’n en tren a la Fira … i al Firó en tramvia
i com jo… vendràs cantant!

***************

EL CEL DE PALMA

Com d’un somni misteriós … ple d’auba en la matinada
el sol desperta estrepitós … dominant tot quan abraça!

La lluna vetlla gelosa … que l’illa sigui en calma
per decorar amorosa … tot el cel blavós de Palma!

Un esparver cap el tard … amb un pinzell a la boca
vola pintant prop del mar … enllumenant a la ronsa!

I una estrella lluminosa … revesteix el firmament
amb una aura verda i rosa … per il·luminar a la gent!

*********************

EL TÍO CASCARRABIAS

Era una chica vestida de monja, toda de blanco de la cabeza a casi los pies, pero le delataban los zapatos rojos y el esmalte rosa de sus uñas. Y a José, que era el más listo de la familia, eso no podía pasarle inadvertido, no, de ninguna manera. ¿Quién era aquella muchacha? Volvió a mirar, y vio su bella sonrisa malévola, donde un diente parecía querer dar un paso al frente con rebeldía.

Optó por disimular sus ganas de reír dándole a entender que aún no la había reconocido y así seguir investigando con toda tranquilidad, motivo por el cual ahora se encontraba ante su prima. Hacía tantos años que no la veía, que se creía que Isabel seguía siendo una niña. Y ella era la única interesada en liar las cosas para quedarse con la casa del tío Juan donde nació y a quien cuidaba con tanto esmero. Bastaba mirar a su alrededor, aquel jardín tan bello parecía el mismo paraíso. Recreó la vista y leyó el título del libro que yacía entreabierto, Don Juan Tenorio, y ante él tenía a Doña Inés recitando el texto, aposentada sobre el banco de piedra que tan buenos recuerdos le traía. Y con estudiada sonrisa se plantó ante ella dando lugar que al mirarse ambos a la vez, ya las carcajadas vibraron a dúo, y sin darse cuenta estaban abrazados recordando que eran primos lejanos. ¿Y acaso no se merecería Isabel ser dueña y señora de tan lindo edén?, y ¿por qué no también de su solitario y palpitante corazón?

Había oído hablar a su madre sobre las virtudes de su tío, al cual le atribuía poderes de adivino. Ahora se daba cuenta que los tenía de verdad; él fue quien tramó el plan de legarles media casa a cada uno, sin opción a venderla, para así obligarlos a convivir juntos, sólo una temporada, para que de nuevo surgiera el encanto mágico que, observó siendo niños, poseían ambos al estar juntos.

¡Gracias! Una y mil veces repetía, delante de su tumba, la única palabra que acertaba a pronunciar, al recordar con cariño al viejo con mal genio llamado el tío Cascarrabias. Él, que parecía vivir en un mundo irreal, sin embargo, ni por
un momento en su larga vida olvidó el mundo real. Bien acertó, ya que de vez en cuando conviene darle al amor, por si acaso yace adormecido, un empujón.

¡MISIÓN CUMPLIDA!

El viento acaricia mis mejillas y, paso a paso, llego a la meta, se rompe la cinta al contacto y mi cuerpo salta alegre. El cansancio nubla mis ojos, apenas distingo a la gente, a todos los veo igual, hombres, mujeres, sólo multitud. Quiero enderezarme, erguirme y no puedo. El aire me alivia y me recompensa. No siento las piernas y un grato halo me envuelve tan ligero que me desmayo, pero… ¿qué es la inconsciencia? Se está tan bien en ella.

Me despierto feliz, perdida la noción del tiempo, segundos, minutos, pero nadie a mi alrededor es capaz de decirme, con exactitud, el tiempo que he permanecido desvanecida. ¿Acaso importa? Las felicitaciones se suman y los abrazos se multiplican, y feliz me uno a la fiesta a representar mi papel. Y como heroína ganadora me pregunto: ¿habrá valido la pena el esfuerzo?

¡Para mí, sí! Después de haber estado meses sin andar y creer que nunca
volvería a hacerlo. – ¿Sólo un milagro hará que su hija vuelva a andar? Cuan crueles palabras oídas por una adolescente, postrada en una cama inmóvil.

Yo nunca vi llorar a mi madre, me bastaba con ver su rostro y sus ojos que me rehuían cada vez que estábamos frente a frente. Y en este momento, ya sí puedo distinguir, perfectamente, a la señora que se acerca llorando; es mi madre y ahora sí deja que la vea llorar. Y aunque ella no comprende del todo mi sacrificio, después del accidente, ya que prometí que si algún día volviera a andar, ella lloraría, pero, de felicidad y ha valido la pena. ¡Misión cumplida!

*************
Amèlia Llull

A LA MEVA MANERA

Quan deman que se’n vagin … a lluny acabant malsons, malícia
¿Digau-me qui no ha volgut … començar feliç una nova vida?

Fora agulles sense fil … apedaçant desencants
No més llàgrimes callades … que amagades
falsegen crues… veritats!

Perquè encara hi som a temps … sense cap mur ni barrera
No donar el net a ningú!

Serà que vull viure… viure! … A la meva… manera!

I és que facis el que facis … fins que no veus trencadissa
no saps si el cor s’ha romput … i l’ànima amb sotracs, nafres, té vida!

Les espurnes que als sentits … s’enlairen ensopegant
com papallones ufanes … que encantades
pinten falses… realitats!

Lliure i plantant cara al vent … sentir que el món és ca teva
Sense fosca clara llum!

Serà que vull viure… viure! … A la meva mane…ra!

***************