EL TÍO CASCARRABIAS

Era una chica vestida de monja, toda de blanco de la cabeza a casi los pies, pero le delataban los zapatos rojos y el esmalte rosa de sus uñas. Y a José, que era el más listo de la familia, eso no podía pasarle inadvertido, no, de ninguna manera. ¿Quién era aquella muchacha? Volvió a mirar, y vio su bella sonrisa malévola, donde un diente parecía querer dar un paso al frente con rebeldía.

Optó por disimular sus ganas de reír dándole a entender que aún no la había reconocido y así seguir investigando con toda tranquilidad, motivo por el cual ahora se encontraba ante su prima. Hacía tantos años que no la veía, que se creía que Isabel seguía siendo una niña. Y ella era la única interesada en liar las cosas para quedarse con la casa del tío Juan donde nació y a quien cuidaba con tanto esmero. Bastaba mirar a su alrededor, aquel jardín tan bello parecía el mismo paraíso. Recreó la vista y leyó el título del libro que yacía entreabierto, Don Juan Tenorio, y ante él tenía a Doña Inés recitando el texto, aposentada sobre el banco de piedra que tan buenos recuerdos le traía. Y con estudiada sonrisa se plantó ante ella dando lugar que al mirarse ambos a la vez, ya las carcajadas vibraron a dúo, y sin darse cuenta estaban abrazados recordando que eran primos lejanos. ¿Y acaso no se merecería Isabel ser dueña y señora de tan lindo edén?, y ¿por qué no también de su solitario y palpitante corazón?

Había oído hablar a su madre sobre las virtudes de su tío, al cual le atribuía poderes de adivino. Ahora se daba cuenta que los tenía de verdad; él fue quien tramó el plan de legarles media casa a cada uno, sin opción a venderla, para así obligarlos a convivir juntos, sólo una temporada, para que de nuevo surgiera el encanto mágico que, observó siendo niños, poseían ambos al estar juntos.

¡Gracias! Una y mil veces repetía, delante de su tumba, la única palabra que acertaba a pronunciar, al recordar con cariño al viejo con mal genio llamado el tío Cascarrabias. Él, que parecía vivir en un mundo irreal, sin embargo, ni por
un momento en su larga vida olvidó el mundo real. Bien acertó, ya que de vez en cuando conviene darle al amor, por si acaso yace adormecido, un empujón.

¡MISIÓN CUMPLIDA!

El viento acaricia mis mejillas y, paso a paso, llego a la meta, se rompe la cinta al contacto y mi cuerpo salta alegre. El cansancio nubla mis ojos, apenas distingo a la gente, a todos los veo igual, hombres, mujeres, sólo multitud. Quiero enderezarme, erguirme y no puedo. El aire me alivia y me recompensa. No siento las piernas y un grato halo me envuelve tan ligero que me desmayo, pero… ¿qué es la inconsciencia? Se está tan bien en ella.

Me despierto feliz, perdida la noción del tiempo, segundos, minutos, pero nadie a mi alrededor es capaz de decirme, con exactitud, el tiempo que he permanecido desvanecida. ¿Acaso importa? Las felicitaciones se suman y los abrazos se multiplican, y feliz me uno a la fiesta a representar mi papel. Y como heroína ganadora me pregunto: ¿habrá valido la pena el esfuerzo?

¡Para mí, sí! Después de haber estado meses sin andar y creer que nunca
volvería a hacerlo. – ¿Sólo un milagro hará que su hija vuelva a andar? Cuan crueles palabras oídas por una adolescente, postrada en una cama inmóvil.

Yo nunca vi llorar a mi madre, me bastaba con ver su rostro y sus ojos que me rehuían cada vez que estábamos frente a frente. Y en este momento, ya sí puedo distinguir, perfectamente, a la señora que se acerca llorando; es mi madre y ahora sí deja que la vea llorar. Y aunque ella no comprende del todo mi sacrificio, después del accidente, ya que prometí que si algún día volvería a andar, ella lloraría, pero, de felicidad y ha valido la pena. ¡Misión cumplida!

*************
Amèlia Llull

BON NADAL

¡Mamà, en el súper hi havia un taulell ple de barres de torró, i una torre del de xocolata crocant, sí, aquell que mos agrada tant a noltros! -era en Joanet que callà en sec quan veié la cara seriosa de la seva mare i l’afirmació de la padrina: -Vaja! Sí que en tenen de pressa aquests. Segur que si seguim així celebrarem Nadal per Sant Joan i fora fred, tothom tan campant, i mira per on Joanet, quin dilema, tarta o torró? Recorda que vas néixer el dia del teu sant.

Pobre Joanet, ell que emprà la meitat del temps a recórrer el camí que tenia per costum de fer, i tot per donar el que a ell li semblava una bona notícia i la cosa no pintava bé. Deixà el pa damunt la taula i s’encaminà directe al seu quarto.

No tardà molt a sentir que el cridaven per dinar. Cap baix com si l’haguessin castigat es va seure modoset sense dir res. Sabia que el que li havien dit no era tot el que havia de sentir, tant per part de l’una com de l’altra, dels coverbos sobre que si els nins són bons al•lots el Pare Noel o els Reis Mags fan acte de presència amb regals segons el bon comportament durant l’any. Però per si de cas, com que Nadal era ben a prop i en Joanet se sabia ja la lliçó, silenciós va dinar, emperò, i vet aquí que a les postres la padrina, mirant el seu gendre, digué: -Me pareix que en Joanet ha de dir-te una cosa, fill meu, i no sé què ha vist que ha vengut atabalat i més aviat que de pressa. ¿O és que venies volant? -Hi afegí preguntant al seu nét.

-¿Què ha estat això fill meu? -li digué son pare rient. -Sé que és una cosa que mos agrada molt a noltros dos. Mem si ho endevines, ¿tu i jo hem fet bonda?

En Joanet s’aixecà de la taula i abraçà un per un els comensals tot somrient, i assaborint el torró, per qualque cosa pare i fill eren els xocolaters de la casa.

-Quin fred que fa! No falla. Cada any per les Festes es presenta i sense estar convidat -digué en Julià que hi afegí – I a l’hivern, pluja, vent i neu!

El temps sempre dóna peu a qualsevol conversa i en Julià i na Maria s’havien quedat dins l’ascensor, aturat per un llamp que havia caigut sobre un pal d’electricitat deixant a les fosques la finca i part del carrer.

-Això és cosa de bruixes! -pensà per si mateix en Julià.

El silenci es va fer sepulcral.

-Mira que quedar a soles amb na Maria i no esser capaç de dir res de ses nostres relacions desafortunades per un mal entès.

De sobte, s’encengué la llum i amb un so estrident es posà en marxa el mecanisme de l’ascensor funcionant amb tota normalitat i prestesa. Varen sortir tan ràpid que ni es varen mirar. Quant de temps s’havien quedat aturats? A en Julià li semblà una eternitat; tant que es va quedar mut. El cor li anava a mil per hora, i tot per culpa de la seva estimada Maria.

-S’ha acabat! Ja és ben hora de posar el punt sobre la i desfent la malifeta.

Es dutxà, es perfumà i s’enllestí. Quasi no pareixia el mateix d’abans; tant s’havia esmerat que de veritat ja no era el mateix, bastaren uns minuts per fer-li entendre que no valia la pena seguir de morros amb na Maria quan ella era el més valuós que tenia i de cap manera la voldria perdre. La floristeria estava plena de gom a gom. Ell, que no era gran entès en regals superficials com eren les flors i totes li agradaven, deixà gustós que l’aconsellessin. El ramell era preciós, tant que quan es va veure a la columna mirall, arrufà el nas i tancà els ulls. -Tot bé, serenitat! -es va dir.

I partí a l’encontre desitjós, sabent que per Nadal l’amor flueix a cabals.

-Ning-nang, ning-nang! A toc de campanes, la gent abrigada, amb guants i bufandes sortia de matines. Havien anat a escoltar La Sibil•la, cosa que feien cada parell d’anys a la Seu, i tot seguit anar a Can Joan de S’aigo, a prendre una tassa de xocolata amb l’ensaïmada corresponent, com cal prendre tot bon mallorquí, i no perdre’s el bon gust de seguir les antigues tradicions culturals.

Això era el que Na Maria i en Julià feien, ja per costum. Per ells era com un ritual i, any rere any, deixaven el seu fillet amb els padrins, la Nit de Nadal, que per a ells era màgica, tant com el llamp que els deixà dins l’ascensor, sols i encara que les paraules no fluïren va ser el fil conductor que els enllaçà l’amor al vol.

-Hola! -eren els veïnats, en Joanet amb els pares i la padrina, asseguts bé davant d’ells, els saludaven somrient, tot i que a en Joanet se’l veia tan feliç.

-Ho han fet molt bé tots. Quina monada i que canten de bé es nostros nins! -deia sa padrina orgullosa mirant a en Joanet. -Saps que ho has fet de bé!

-Padrina, saps que en el solfeig un silenci és una nota molt important i que si la saltes desentones. Jo passava pena però a la fi no m’he equivocat.

-En Julià i na Maria es miraren al recordar el llarg silenci, en què els envoltà una Nit de Nadal, fent-lo necessari per poder seguir el ritme de la simfonia de la vida, no oblidant que els silencis, com deia en Joanet, eren importants.

Sortiren junts i s’encaminaren directe cap a cases. Matinada de Nadal, les dones estarien ben enfeinades amb els preparatius de la festa i amb qualque convidat que segur no esperaven i que s’afegiria a la darrera hora i on l’amor de mare es fa visible amb els preparatius dignes d’admiració.

¡Bones Festes i Bon Any! … ¡Exultant Felicitat!

S’ELEFANTET I SA TORTUGA SÀVIA (Conte dedicat a Joan Miquel Valero)

Caminant es bellugava un elefantet petit
mentre una tortuga sàvia se li travessà pel bell mig.

Elefantet: Vaja! Cap on vas tortugueta? Jo aniria més aviat,
perquè tan a poc a poc, segur, molt lluny no arribaràs.

Tortuga: Som una tortuga sàvia rodamón sense destí,
vaig i vénc, ningú no em fa es comptes, sempre és bona hora per mi!

E: Sí que tens sort tortugueta, jo a escoleta me’n vaig “pitant”;
es mestre em posa falta i em renya quan arrib tard.

T: Quina enveja que em fas! Aprendre a escriure i a llegir!
Encara que em veus menuda ja molts d’anys en som complits!

E: Arreveure tortugueta!
T: Adéu! I recorda sempre que també s’aprèn jugant.
Escull bons amics i amigues, siguis nin, nina o petit elefant.

Com amics s’acomiadaren evitant riscs, perills,
veient s’anciana tortuga a s’elefantet gegantí!

I es tornaren a trobar, va ser obra del destí,
sa tortuga i s’elefantet, sense son de bon matí.

E: Uep, bon dia tortugueta! Avui però no faig tard,
sols corr per estar en forma i a pares i fills alegrar.

T: Bon dia a tu, saltimbanqui! Per fer feliços es nins
encimbellant cucaveles amb es pallassos des Circ.

E: Ja veus si en tenc de sort, però jo l’he anada a cercar,
perquè no he perdut es temps malgrat m’agradi molt jugar.

T: No hi cab en mi d’orgullosa de tenir-te per amic,
creu que entretenir al•lotets no és gens fàcil ni senzill.

E: Arreveure tortugueta!

T: Adéu! I no oblidis mai que qui escalfa felicitat,
màgic encisarà, sigui nin, nina o petit elefant!

I tan campants seguiren cada qual pel seu camí,
potser es tornin a trobar, mentrestant posem-li fi.

*********************